Més feina endarrerida. Aquest arpó arriba al seu desti amb quinze dies de retard(és que venia en rodalies)
El cap de setmana el grup excursionista de l'empresa havíem planejat una travessa a la neu. I clar, neu és sinònim de
publemas.
Publemas per que aquest any no ha nevat gaire.
Publemas per que el tema neu va fer que molta gent es
cagués las calces. I
publemas per que cal llogar material específic, ja que no tothom en té.
Com que al final només vam ser 6, i com que cap refugi guardat obre per tant poca gent, vam haver de reduir la sortida a un sol dia. Després de molts canvis de destí finalment vam decidir pujar al
Pic de la Cabaneta a la Val d'Incles(Andorra), que era l'únic lloc on ens havien assegurat que trobaríem neu.
Divendres a la tarda tocava llogar el material: raquetas, grampons, piolets, botes i polaines. Per evitar
publemas vam anar a Gràcia on hi han tres botigues que lloguen material. Com no podia ser d'altra manera on tenien raquetas no tenien grampons, on tenien grampons no tenien raquetas, i botes i polaines no llogaven enlloc. Total, que que feia temps que no anava per Gràcia però de tant anar d'una tenda una altre li vaig donar tres voltes al barri. Un bon escalfament donant-li
Entre "pitus i flautes" vaig anar a dormir a la una de la matinada.Tant sols 3 horas després m'havia d'aixecar per que a quarts de 5 havia quedat amb el Jac, a las 5 amb l'Iztel i la Marta, a un quart de 6 amb l'Andreu i a las 7 amb l'Emili a Puicerdà(que no Perpignan). Allò semblava el recorregut de la gimcana de la Mercé.
Mentre esperàvem a la Itzel i a la Marta vam veure venir tres punkies borratxos
arrossegant-se. Uh, uh,
publemas. El que semblava més humà ens va preguntar com arribar a l'estació d'Arc de Triomf. Mentre l'indicava que havien d'agafar el metro a Universitat em va mosquejar que no deixés de mirar al maleter obert del meu cotxe, però el paio va marxar tranquil.lament "con el tumbao que llevan los guapos al caminar"
Déspres d'algunes deliberacions amb els seus colegas es veu que no els van convèncer las meves explicacions per que en lloc d'anar cap a l'estació van provar d'obrir a cops una furgo aparcada tres cotxes més enllà. Quan es van adonar de que amb aquella estratègia de madrils s'estarien varies dècades per obrir la furgo van donar la volta a l'illa(soposo que provant d'obrir altres vehicles amb el mateix exitós mètode) i finalment van decidir que potser era més senzill provar de colar-se al metro.
A un quart de 6, després d'una volteta buscant la inexistent cruïlla de Balmes amb Travessera de Dalt, vam recollir a l'Andreu i vam enfilar cap a Puigcerdà(Perpignan no, Puig-cer-dà). Al principi tothom estava força animat, però al final tots es van acabar clapant. L'experiència de conduir de nit, sense pràcticament circulació, i només sentint la música, em va fe sentir com si estigués a punt d'entrar en alguna peli de
David lynch Amb las primeres llums del dia vam arribar a Puigcerdà(¡mira que si arribem a anar a Perpignan!). L'Emili, com sempre, va arribar abans que nosaltres i va aprofitar per clapar al cotxe. Així que el vam despertar sacsejant-li una mica el cotxe i vam anar a esmorzar. Calia agafar forces pel que ens esperava i que millor que uns bons ous ferrats amb llom regats amb vi. Després d'aixó ja estava preparat per empendre qualsevol aventura
Vam enfilar cap a la Vall d'Incles i vam començar a veure que no hi trobaríem gaire neu. De fet vam arribar fins al final de la carretera sense problemas, com si estiguesim a plé estiu. Així que vam decidir passar de las raquetas i portar només els grampons per si de cas hi trobàvem gel.
Més
poblemas. Col.locar-se un
grampons per primera vegada no és cosa senzilla. No són fàcils d'ajustar i has de fer proves fins que dones amb la teva mida. I a sobre tenen tendència a afluixar-se. Es podria dir que són unes eines dissenyades bàsicament per donar pel cul als muntanyers. Si a sobre afegim, com va ser el nostre cas, que en lloc de gel ens vam trobar neu tova és normal que acabéssim de neu fins als collons.
Quan vam arribar al refu feia tanta calor que perfectament ens podíem haver posat a prendre el sol. Allà vaig fer el primer intent de desfer-me del pes que suposa carregar dues bosses de fruits secs com per alimentar a 10 persones un parell de dies. Tot i que van tenir força èxit encara van sobrar fruits secs com per sobreviure quatre dies aïllats.
Van rependre la marxa i vam comprovar que la pujada s'anava complicant per moments. Tant l'Emili com jo havíem de fer un esforç titànic per continuar avançant. Cada passa que fèiem ens enfonsàvem un metro a la neu i això feia que no poguessim seguir el ritme de la resta del grup. I es que en aquelles condicions pesar més de 80kg.(+ motxilla) no ajuda gaire.
Vam arribar a l'estany de
Siscarò fins als collons de la puta neu. Com que amb la neu tova i sense raquetes era impossible assolir el pic vam decidir deixar-ho estar i simplement gaudir del fabulós dia que feia. Vam començar a fer el cabra, vam continuar amb una guerra de boles de neu i vam acabar deixant sortir la nostre vena artística en forma d'escultura(m'agradaria haver vist la cara dels que van arribar allà dalt just després de nosaltres i es van trobar amb la nostra obra).
El descens va plantejar tants
publemas com la pujada i va resultar encara més perillós. A cada passa ens anàvem enfonsant i més d'un ens vam emportar un bon cop amb alguna roca enterrada. Al final la penya va optar per fer llençar-se de cul muntanya avall. Molt més divertit i menys arriscat.
Quan vam ser avall l'Emili es va trobar amb una parella amb nens que juraven i perjuraven que el coneixien encara que no se'n recordaven de que. La cosa no hagués passat de la pura curiositat si al final algú que jo em conec, davant de la insistència de la parella, no hagués plantejat la possibilitat de que els sonés l'Emili d'haver-lo vist protagonitzant alguna peli porno.
Com impulsat per un ressort la parella va agafar als nens, va girar cua i van marxar escandalitzats. S'ha de ser animal!
Burruuuu!!! Tot i això es veu que el shock els hi va fer enrecordar-se de que feia anys havien coincidit a la mateixa empresa i quan van baixar van estar petant la xerrada amb l'Emili recordant vells temps.
La veritat es que tot i el cansament va ser una sortida força divertida per que el que compte no és
el que fas si no
amb qui ho fas. I per aquesta banda l'èxit estava totalment garantit. Per cert Emili, em sembla que tindràs
publemas amb el Sito, per que te la té jurada!!!
_
Darrerament al Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat sembla que s'han posat las piles i comencen a tenir una programació més que digna. Després de las expos de Chillida i la de corresponsals estrangers a la guerra civil ara li ha tocat el torn a Chema Madoz, un fotógraf surrealista que no ha perdut encara la capacitat de jugar amb els objectes que tots tenim quan sóm nens.
